no moriremos por amor: coming into los angeles

Normalment acostumo a tenir la necessitat d'escriure els dubtes existencials que em passen per la ment després d'haver tingut alguna aventura sexual inesperada. Sense voler entendre què és el que em porta fins a aquest punt d'inutilitat sentimental em trobo sempre amb la sensació d'estar als anys 60, al costat de Neal Cassady rellegint les seves cartes i acceptant que només quan escrius per buidar la ment, sense voler que surtin paraules ben ficades, només assolint la vacuïtat, és quan trobes l'electricitat. Voldria retenir tots aquests moments en els que la ment, perfi, se'm queda en un blanc que cala, doncs les imatges que em tenyeixen la ment en aquell instant són més profundes que qualsevol altre intent de vida poc sincer.

La llibreta estava trencada i plena de taques de café, en una de les seves pàgines en Bruno ha escrit sobre la lliberació de l'esperit i la transformació del pensament quan no hi actuen altres factors que embruten a la societat i a les persones. Ho ha fet en francès, hi ha paraules que no entenc i en Joao me les tradueix mentre li cau la cendra de la cigarreta al cim de la vella llibreta de viatge, me'ls miro en silenci mentres ells estan absolutament dedicats a les paraules sobrades de vida. Al acabar alçen la mirada i ens creuem en riures sorollosos que fan que la gent de la taula del cantó ens mirin amb aquella cara de desgana que solen fer les persones infeliçes. En aquell moment m'he adonat de la inmensitat que hi ha en l'ànima de Bruno, de la seva por i el seu dolor transformat en violència i de la seva dolçor i estima que demostra cada cop que em mira als ulls i ens enamorem l'un de l'altre, no m'havia sentit mai tan protegida davant la vida. Arriba un noi francès amb una gossa i un didgeridoo i diu que vol fer autostop fins a les Canàries per anar a un festival de xamans, a mi se'm fa tard i trobo el moment de despedir-me, Joao em va parlar de com fer-ho perquè ens resultès fàcil deixar-nos en mig del camí, després de discutir si era millor amb dos vaixells que anéssin cap a diferents direccions, de fer-ho mentres un dels dos dormia per sentir el moment de despertar-se sol com una agulla que es clava cada cop més fort però amb la olor encara de l'altre a la pell, o si incendiar la ciutat i cremar-nos per ser el que hem sigut junts; foc i fum... em vaig deixar perdre entre els seus braços i les carícies van ser les paraules que no voliem trobar, és el millor marit espiritual que el destí m'ha pogut portar. que si d'alguna cosa em disfrutat és de veure com la vida se'ns ha entrelligat així, tan extranya i inesperadament és com si em sentís plena i això em fa buida perquè no sé deixar de sentir-te. I si tot això té certesa, que ens tornem a trobar i fem camí com una sola ànima.

I que no em calgui deixar-me portar per cap altre home, que no existeixin furgonetes ni paissatges ni moments de pell amb pell mentre es fa de dia per por a perdre la sensació de que hi ets amb mi, que hauria de dir que no sempre que ell em diu que em vol obrir la ment i jo, que sóc fàcil d'entusiasmar si se'm parla d'art, viatges, música i d'altres tonteries que em fan débil davant la fidelitat que hauria de guardar-te en aquests moments de plena enyorança. Es que ara la vida ha triat posar com pedres tots els gavines que puguin tancar-me els ulls? i alhora fer que en Joao em trenqui en un moviment involuntari la pulsera, sis mesos més tard, de quars rosa demostrant-me que la vida parla més del que sabem fer nosaltres.